Francesc Vidal Gardella és un pintor paisatgista català que treballa principalment a l’oli. Viu a Olot (la Garrotxa, Girona, Catalunya, Espanya) i la seva obra està molt vinculada amb la tradició de l’Escola Olotina.
Tot i haver nascut a la veïna població de Setcases, Francesc Vidal de ben jove va rebre la influència pictòrica dels mestres olotins. Algunes veus han intentat desprestigiar els seguidors de l’obra dels Vayreda, Berga, Galwey, etc., i en part tenen raó, perquè els seguidors d’una escola no són els que es dediquen a copiar el que els mestres van fer, sinó aquells que a partir dels fonaments pictòrics dels mestres són capaços de cercar noves maneres d’interpretar la pintura.
Francesc Vidal va rebre, durant els anys que va estar a l’Escola de Belles Arts d’Olot, la influència de pintors com Xavier Vinyoles, Vilà-Moncau, Lluís Juanola o Josep Guardiola. D’ells va aprendre una cosa important: el tractament del paisatge, la manera de reproduir-lo i definir-lo; a partir d’aquests ensenyaments, ell aporta com a artista innovació en el color, estètica en la composició i ànima en els paisatges que reprodueix.
Francesc Vidal interpreta bé el paisatge, perquè sap dibuixar bé i perquè coneix a fons les tècniques pictòriques dels mestres, però no s’atura aquí. El paisatge, com tots els temes, exigeix uns coneixements específics per resoldre’l amb dignitat.
La Garrotxa gaudeix d’una geografia excepcional que encisa el visitant i atrapa els que hi vivim. Pintar-la és més difícil del que a primera vista sembla. Molts artistes forans ho intenten, però molt pocs aconsegueixen interpretar el paisatge garrotxí.
L’exuberància de verds fa que l’artista s’hagi d’enfrontar amb el difícil problema de fer obres aparentment monocromàtiques. El verd del faig i el de l’alzina i el del roure i el dels ginebres i el dels pollancres i el dels trèmols i el dels bedolls i el de l’herba són diferents, tot i ser verds.
Captar els matisos que els diferencien només ho saben fer aquells que estimen el paisatge, que el coneixen i que dominen la paleta per interpretar-lo. Tots aquests colors tenen una base diferent, tan diferent que després, quan arriba la tardor, tots aquests verds travessaran l’espectre lumínic i donaran origen als verds blavosos que es transformen en verd groguenc, en verd groc, en groc verdosenc i en groc.
Més entrada la tardor, d’aquests verds en sorgeixen els primers ataronjats groguencs, ataronjats purs, roses ataronjats que tendeixen al rosa i, per altra part, els ataronjats vermellosos, que acabaran en vermells.
De mica en mica aquell rosa ataronjat que ha passat a rosa es transforma en rosa porpra, i el vermell que ha sofert el mateix procés es decanta cap al vermell porpra, el porpra vermellós i finalment tots dos, el rosa i el vermell, es troben en un porpra pur.
Tots aquests colors han d’estar en els diferents matisos dels verds de primavera i estiu. Aquest és el gran repte del pintor que s’enfronta a un paisatge aparentment d’un sol color.
